Una altra forma d'analfabetisme cientific

La importància de la ciència i la tecnologia en el món actual es pot percebre de moltes formes. Potser la més immediata consisteix simplement a fer un cop d'ull a la nostra vida quotidiana. Tant els artefactes tècnics com el coneixement científic són omnipresents en la nostra rutina diària. La llista d'artefactes amb què interactuem al llarg d'un dia és sovint més gran que la de persones amb qui parlem o ens comuniquem -especialment si tenim en compte que gran part d'aquestes comunicacions tenen lloc mitjançant el telèfon, el fax o el correu electrònic. El coneixement científic, d'altra banda, a més de trobar-se solidificat en molts d'aquests artefactes, arriba fins i tot a configurar els racons més íntims de la nostra vida privada: les relacions sexuals, sense anar més lluny, són ara prou diferents del que eren fa uns anys gràcies a la recerca sobre la sida. Es pot dir, en resum, que la ciència i la tecnologia han deixat de ser un simple mitjà que utilitzem, per esdevenir una cosa que vivim.

Una altra forma de copsar la importància de la tecnociència consisteix a observar l'àmbit de la política. Les notícies polítiques d'un noticiari televisiu qualsevol o d'un diari escrit semblen cada cop més poblades per entitats tecnocientífiques: dioxines, cèl·lules mare, clons, prions, mp3s, servidors, virus informàtics, antenes de microones, centrals nuclears, etc. Aquests nous habitants del món polític i de la vida col·lectiva són sovint el centre d'intenses controvèrsies i debats que afecten un gran nombre d'actors, institucions i interessos de tota mena. Moltes d'aquestes qüestions arriben, fins i tot, als parlaments i això fa que les comissions parlamentàries nomenades per aclarir aquesta mena de problemes hagin de consultar sovint experts científics i tecnològics. De fet, els experts són cada cop més presents en la vida política i pública. Un estudi recent mostra com els experts científics i tecnològics que intervenen en la política i l'Administració nord-americanes han esdevingut una mena de quart poder - comparable a la resta de poders clàssics de l'Estat- pel que fa a la influència en les decisions polítiques, legislatives i jurídiques.

Viure en una cultura tecnocientífica com la nostra significa, en part, fer judicis o haver de prendre posicions davant els aliments transgènics, el software lliure, les teràpies gèniques, els residus nuclears... Sovint, fins i tot, ens toca decidir si les opcions sociotècniques que se'ns presenten són correctes o si existeixen alternatives diferents. Una perspectiva força estesa afirma que, per tal que tots puguem prendre decisions més adequades sobre aquests temes hem de saber més ciència i més tecnologia. Alguns especialistes en aquests temes acostumen a emfasitzar que la majoria de nosaltres sabem molt poca ciència, que som pràcticament analfabets pel que fa al coneixement científic i que això ens impedeix prendre decisions assenyades en aquestes qüestions.

Es tracta, però, d'una idea no del tot correcta. Aquests especialistes obliden un dels fets més remarcables de la nostra cultura tecnocientífica: en gairebé totes les controvèrsies públiques sobre temes científics o tecnològics trobem experts -científics i tecnòlegs- a cada banda del debat. Les controvèrsies sobre l'energia nuclear, sobre l'escalfament global o sobre la vacuna de la malària no són enfrontaments entre els científics, d'una banda, i els llecs -és a dir les persones (polítics, ciutadans) no científiques- de l'altra. Ans al contrari, trobem científics, és a dir experts, en totes dues bandes del conflicte.
Això significa, entre d'altres coses, que tenir més coneixements científics no és un antídot definitiu contra el desacord. La raó és que aquesta mena de problemes impliquen fenòmens amb un alt grau d'indeterminació (pel gran nombre de variables implicades, per la dificultat de dissenyar estudis o dispositius experimentals concloents) en els quals el coneixement disponible és encara pobre i incert i es troba, per aquests motius, lluny d'esdevenir sòlid i establert.

No vull dir amb això que la ignorància científica i tecnològica sigui el remei, evidentment. Però una lliçó que es pot treure és que sovint el que veritablement ens manca, com a persones que vivim en un món ple d'alternatives i conflictes tecnocientífics, és, no només més coneixements científics, sinó, especialment, més coneixement sobre la tecnociència. El que ens cal saber és per què els experts poden tenir opinions tan contràries -encara que sovint disposin de les mateixes dades empíriques-, quina relació hi ha entre els experts científics i els polítics o els grups d'interès (és vàlida la distinció entre científics neutrals i científics esbiaixats?), per què els experiments són definitius per a alguns i discutibles per a altres, com es determinen l'eficàcia i l'eficiència d'un artefacte tecnològic, per què la majoria d'accidents tecnològics acaben amb la tesi de "l'error humà" o quina mena d'interessos i valors han configurat les tecnologies que fem servir. Aquesta mena de qüestions són les que conformen una altra forma d'analfabetisme científic potser encara més punyent que la tradicional.


Per: Eduard Aibar,
Internet Interdisciplinary Institute.

Doctor en filosofia i especialista en estudis socials de la ciència i la tecnologia. Professor d'Estudis d'Humanitats i Filologia Catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, director del programa de doctorat sobre la Societat de la Informació i coordinador d'una càtedra de recerca sobre comunitats virtuals. Ha publicat treballs, principalment sobre la dinàmica del desenvolupament tecnocientífic i sobre la configuració social de la tecnologia.